El dubte cartesià, però, no arriba a l’escepticisme. Del mateix fet de dubtar sorgeix la primera certesa. Perquè si dubto, si estic dient de que no hi ha res en el món, si sóc enganyat per cert geni maligne, si, en definitiva, penso, cal concloure que jo sóc, que jo existeixo. Perquè, si jo no fóra res, ¿com podria dubtar, com podria ser persuadit de res, com podria ser enganyat? Així, doncs, l’afirmació “penso, per tant existeixo” (cogito, ergo sum), es presenta com a la primera certesa, capaç defensar qualsevol motiu de dubte “Penso, per tant existeixo”, és la primera veritat indubtable, Estem davant una veritat coneguda per mitjà de la intuïció.
Ja sé que sóc. Per això, a la pregunta ¿què sóc?, Descartes respon: jo sóc una cosa que pensa. I per pensar entén: entendre, afirmar. Pot ser que les coses que afirmo, negui o vull o , no siguin res; allò, però, que no pot deixar de ser cert és que jo penso que vull, penso que sento, etc.; i aquest jo, que pensa totes aquestes coses, és impossible que no sigui res.
Descartes ha trobat l’existència del jo i la naturalesa d’aquest jo com a cosa pensant .
